Vist a…. Teatre Lliure, Barcelona
Els senyors Wert, Montoro i de Guindos, van aconseguir que hagués de renunciar al meu darrer petit gran plaer; el Teatre. De feia uns pocs anys que, temporada rere temporada, anava renovant l’abonament al teatre de la meva ciutat, el Metropol de Tarragona. Viure en una ciutat petita té els seus avantatges. Si bé l’oferta cultural és molt escarransida si la compares amb la de, per exemple, Barcelona, no t’has de trencar les banyes per triar en quin teatre llogues butaca estable; un únic teatre - fins fa ben poc-, un únic abonament; i jo, tan feliç.
Però va arribar la crisi. No l’econòmica, que aquesta feia temps que s’arrossegava, sinó la d’idees per sortir-ne, la dels interessos econòmics d’un govern, sobre l’interès general del qual, per a mi, la promoció cultural n’és mostra.
I va arribar, també, la pujada de l’IVA famosa. Els toros i el futbol, amb un de super reduït; els espectacles cultural, amb un formós 21%. Olé! I, és clar, la majoria de mortals ens hem vist obligats a triar entre la factura del gas i moltes altres coses…
I tot això no sé ben bé perquè us ho explico. Potser perquè és un gèlid matí de diumenge i el millor que es pot fer, és buscar excuses per no sortir de sota la manta del sofà. O potser perquè anit vaig recordar perquè m’agrada tant anar al teatre i em fa ràbia no haver pogut mantindre la meva modesta cadireta….
Però vaja, el que volia comentar era que ahir va ser el meu primer cop al Teatre Lliure, a la nova seu de Montjuïc (al de Gràcia tampoc no hi he estat encara, tot sia dit), en una nit de sorpresa pactada. Pactada, perquè ja ho sabia que aniria al teatre; sorpresa, perquè no sabia que hi anava a veure. De sorpreses com aquesta, escolta, les que convinguin!
Una història d’amor en clau de comèdia a la sala petita: Smiley.
Fa no gaire, casualitats de la vida, en una conversa parlant de sèries, cine i torrents, algú va comentar que no se sentia identificat en una història com la de Brokeback Mountain, en tractar-se d’una història d’amor entre homosexuals. No per qüestions homòfogues, en absolut, només perquè no arribava a trobar-se en els personatges.
És quelcom que no havia pensat mai gaire. Suposo que perquè, per posar una xifra, el 99% de les històries que s’han escrit o filmat, s’han escrit i filmat sota el punt de vista heterosexual. Però, això voldria dir que un gay no es pot emocionar o ficar-se a la pell de Romeu i Julieta? No ho crec. Les bones històries no tenen orientació o gènere (tret del literari). No vaig per la vida creient-me una preadolescent sobrehormonada que perd l’oremus pel primer que passa, i no per això no deixaré de reconèixer que, la de Shakespeare, és sens dubte, la història d’amor més perfecte - i sí, ho és perquè acaba fatal, però això ja són teories meves.
I de la mateixa manera, anit em vaig divertir (com diria ma mare, “lagrimones como puños” de tant riure!), emocionar i, en alguns moments, em vaig sentir del tot identificada, amb les vides dels dos nois gays de la comèdia més divertida que veig en molt de temps. Remarco el tema gay, no de forma gratuïta. És una obra plenament gay, fins al punt que de tant en tant aturen els diàlegs per, de forma directa, fer aclariments al “públic hetero”. Ei, ni idea que existís el Circuit. Però això és l’anècdota, perquè siguis com siguis i tinguis les preferències que tinguis, els problemes, anhels, sentiments en definitiva, són els mateixos per a tots.
El treball que fan tots dos actors, Ramon Pujol i Albert Triola, és impecable des del minut 1; especialment el segon, que acaba interpretant com a 6 o 7 personatges d’una tacada, només sortint i entrant a escena. Tots dos s’hi deixen la pell, la suor i les llàgrimes. Una sala tan petita no et permet menys; no hi ha on amagar-se. I emociona veure’ls emocionar-se i com se’ls arriben a caure les llàgrimes. Perquè les veus. Des de la segona filera lateral esquerra de la sala Flyhard, els veus les llàgrimes. Extres que no et pot oferir el TNC.
No puc més que recomanar-vos que l’aneu a veure si en teniu l’ocasió. Ja sia al Lliure o si, per aquelles bondats de la providència, la fessin rodar per províncies. No us en penedireu.
Vist a… El Camp de Mart, Els Amics de les Arts
Segurament no seré la persona més objectiva per valorar el concert, d’anit a Tarragona, dels Amics de les Arts. No puc evitar sentir una especial devoció per aquests xics des del dia que, per casualitat, al Myspace, vaig topar amb alguns dels tracks que oferien altruistament als que per allí passaven.
Tota una troballa. Un pop fresc, amb un bon treball musical de fons i lletres divertides reflex dels sentiments d’aquells que entren en la trentena, amb les que hom pot fàcilment sentir-se identificat en algun moment o altre.
Si el primer treball de llarga durada era tota una disbauxa, enèrgic, dels que et fa donar saltirons com una adolescent; aquest darrer, més pausat, fa palès que tots ens hem fet un xic més grans. Les preocupacions ja no són tant cercar consell en un pòster d’en Godard per desxifrar les intencions d’una noia, com que la menuda de la casa es posi a 38 de febre i se t’hagi acabat el Dalcy. Però a diferència dels Manel (l’altre “gran” grup de masses de l’escena catalana), els Amics no han perdut gens de l’enginy i les ganes de fer conya que els van caracteritzar durant la primera gira.
Un concert vibrant des del primer tema al darrer, amb una molt ben encertada combinació de temes nous i “vells”, ballables i reposats, i sobretot amb una gran complicitat entre músics i públic, que va acabar amb una llarga ovació per part dels segons que no volien que aquella catarsis acabés en tota la nit. Se’ns van fer curtes les dues hores que vam compartir i haguérem agraït tots ni que fos mitja horeta més de música alegre i festiva per fer-nos passar la terrible xafogor que queia sobre el Camp de Mart i que farà que el concert d’anit sigui recordat com la “Nit del vanos”!
L’única pega la sonoritat, que es podia millorar; la secció de vent i la bateria a estones es menjaven les veus, cosa que forçava les seves i les nostres goles.
Baixes a lamentar? Les meves cordes vocals. Trigaran a recuperar-se, però felices d’haver-ho donat tot en una màgica, i xafogosa, nit d’estiu, en companyia d’uns grans Amics.
(imatge cedida per una bona amiga que deixarem en l’anonimat per allò que, de fet, no es poden fer fotos durant els espectacles…)
Vist a… Teatre Nacional de Catalunya: Agost
Agost, de Tracy Letts, dirigida per Sergi Belbel. Amb Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Abel Folk.
T’ho diuen, ho sents, ho llegeixes… no t’ho acabes de creure. Però tenien raó, i ara seré jo qui ho digui i ho escrigui. Són quasi 4 hores de teatre - un mica més comptant els entreactes - i et passen que ni te n’adones. Per la història, pels diàlegs, pels actors; sobretot pels actors; sobretot per les actrius.
La Vilarasau, perquè així la coneixem ja, com si fos una marca amb nom propi, és un prodigi d’actriu de la que ja en alguna ocasió n’he fet l’elogi que és mereix i, un cop més, m’ha captivat i sorprès a parts iguals. I l’Anna Lizaran, que era la primera vegada que veia en teatre, em va fer aixecar de la butaca, a mi i a tot el teatre, al final de l’obra, entre eixordadors aplaudiments. Un duel a mort de dues actrius amb foc a l’ànima. Senzillament, no es pot fer millor.
La resta de repartiment, si em permeteu l’expressió, són també de “traca i mocador”. Menció especial, per mi, es mereix Jordi Banacolocha, un clàssic també de l’escena catalana i que dóna el contrapunt just de comicitat d’aquell que vol alleugerir la tensió del moment i no sap ben bé com. Borda el seu paper de cunyat i oncle una mica poca-solta, que s’ha vist tota la vida immers en la violència verbal de la seva família política, intentant quedar-se en un segon pla per no rebre més del compte.
Drama, comèdia, tragèdia i alts dosis de cinisme, marquen el llenguatge d’aquesta obra que retrata la tortuosa relació d’una matriarca (Anna Lizaran) i la seva família, en especial una de les seves filles (Emma Vilarasau), en qui té el seu alter ego, la rèplica dels seus pecats de caràcter.
Espectacular també l’escenografia, sobretot per algú acostumada, i agraïda, al teatre de províncies, de format més petit, i que no permetria mai que un muntatge com aquest hi aterrés. Però així he tingut l’excusa per visitar per primer cop el TNC i jo, encantada.
PS. Diuen que en faran ara una versió a Madrid amb l’Amparo Baró i la Carmen Machi. Em reservaré l’opinió, però de ben segur que a mi no m’hi trobaran…
Vista a…. Teatre Metropol: Desaparecer
Bé, veure, el que es diu veure, a estones….
Pel que fa a les arts escèniques, sempre he seguit una regla autoimposada: “mai anar a veure un muntatge de Calixto Bieito”. Sí, ja sé que hi ha qui el deu considerar poc menys que una divinitat creadora, però mira, qüestió de filies i fòbies. Tampoc no suporto els espinacs i no és pas culpa d’ells. Senzillament és que hi ha directors que em dóna la impressió que estan més interessats en destacar ells per sobre del text o de la interpretació que en el resultat final, i jo no hi combrego.
Però aquest cop vaig decidir arriscar-me; el plantejament era massa seductor: Edgar Allan Poe, Maika Makowski i Juan Echanove; bé podia intentar passar per alt el nom del director… I de fet, i per ser honestos amb la veritat, en aquesta ocasió Bieito va estar més contingut del que acostuma i va oferir un muntatge sobri, amb aquell punt de tenebrisme que necessita Poe però sense caure en imatges estereotipades.
Una mena d’estança metàl·lica, grisa, un piano de cua i, com una aparició, Maika Makosvki en un llarg vestit de seda blanc que dóna les primeres notes… Pels qui no la conegueu, primer que res plantegeu-vos molt seriosament en què heu estat malgastant les vostres vides fins ara, i, segon, es tracta d’una cantant mallorquina (sí, mallorquina), amb una veu espectacular i un talent que no li cap a dintre seu.
Juan Echanove al fons. Intuïm que al fons, perquè una bafarada de fum asfixiant inunda no només l’escenari sinó també el pati de butaques (gràcies Bieito, Morituri te salutant). I comença la interpretació, que no recitatiu, d’una selecció de textos de Poe; interpretació angoixant, afectada, esgotadora, magistral. És d’aquells actors que en teatre es creixen i t’ofereixen treballs de primera línia, i la televisió, doncs bé, serveix per pagar la hipoteca (no puc oblidar aquell Hermanos de Leche amb José Coronado, suposo que tots tenim un passat).
Si la interpretació d’ell és excelsa, que diria el Basté del Polònia i Crakòvia, menció especial cal fer també a la de Maika Makosvky, amb temes originals propis a partir dels poemes de Poe i que podeu hauríeu d’escoltar a Spotify.
Traient el fet que durant tota l’obra no paren de sortir fumerades de gel sec, a tal extrem que vaig plantejar-me molt seriosament si l’obra no estaria patrocinada pel Govern espanyol i es tractés d’una subtil manera d’exterminar la població tarragonina entre els 75-85 anys, en un intent desesperat d’estalvi per a la Seguretat Social, i al complexe de bacallà que ens va agafar als supervivents, vam sortir tots del teatre entusiasmats i encara amb la tensió viscuda durant 75 minuts, que et passen de ràpid com si en fossin 5, a flor de pell.
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent: Bravo Calixto!
