A favor o en contra de les quotes de gènere? "Amb les diferències que tenim, són imprescindibles". ARA.TV
La igualtat només arribarà quan desapareguin enquestes com aquesta. Les que s’autoetiqueten constantment com a feministes segurament m’acusaran a mi de no ser-ho, com si el fet d’anar enarborant banderes definís la manera en què hom es condueix per la vida, però aquestes quotes no crec que ens afavoreixin, ans el contrari, continuen valorant-nos pel gènere i no pels mèrits, i a més sempre quedarà el dubte de si una dona està ocupant aquell càrrec per mèrits propis o per una quota.
No sóc una ingènua, sé que queda molt per fer, però l’únic camí és l’esforç personal i no la hipocresia d’aquestes polítiques de suposada “igualtat”.
Apa, ara trinxeu-me si voleu. Sóc dona, orgullosa de ser-ho i amb opinió pròpia.
Fuente: ara.cat
El Jutge a escena. La sentència
Ja ho sé que ara semblarà que vulgui fer d’advocat del diable, però em sembla justa i correcta la condemna, com em va semblar injust i totalment erroni el veredicte del jurat popular a Camps. Són temes independents. I de fet ja vaig expressar la meva opinió en relació amb aquesta primera causa.
Si la llei no permet les escoltes entre advocat i client, tret que hi hagi sospita de terrorisme, cap jutge pot saltar-se-la i fer el que li vingui en gana amb total impunitat; sí, impunitat. Garzón sabia el que feia, però sempre ha pecat d’un excés “d’agradar-se”; finalment es va acabar creient el rol de “jutge estrella”.
Ara li queden 2 causes més. Igual que escric això, també sóc de l’opinió que mai no s’hauria d’haver acceptat a tràmit la demanda per haver volgut investigar els crims del Franquisme. Podríem també entrar a debatre si caldria, per ser justos, investigar els crims d’ambdós bàndols, abans i durant la guerra, però això ja seria tema per un altre post. El que no es pot negar és que aquesta és una causa purament política. La Transició va tancar en fals un dels períodes més tristos de la història d’Espanya, i és evident que per anys que passin sempre hi haurà qui no voldrà que es remoguin les vergonyes nacionals.
Pel que fa a la tercera causa, per suposats cobraments per afavorir judicialment el grup Santander a través d’una sèrie de conferències, caldrà veure com es desenvolupa el procés. Prefereixo creure que es tracta d’una imputació sense fonaments per antipaties polítiques. Tot i que mai no m’he sentit temptada d’idolatrar el personatge, sempre he pensat que si alguna falta tenia era la megalomania, i no pas la prevaricació per interès pecuniari personal.
De moment, amb una sentència d’onze anys d’inhabilitació, la carrera professional sembla que se li ha acabat…
El Jutge a escena
Avui ha començat el judici a Super Garzón.
La tònica general sembla ser esparverar-se de com ningú ha gosat asseure’l a la bancada dels acusats. Doncs, sincerament, i en oposició als grans fans de les teories conspiratòries, el que no es pot permetre és que algú, en el seu afany de satisfer el seu propi ego, vulneri un dels principis fonamentals de la llei d’enjudiciament.
M’explico. La causa per la que se’l jutja és per haver interceptat converses entre advocat i reclús, quelcom que vulnera de pla el dret a la defensa. D’acord, segurament estaven tots involucrats en una trama de corrupció, però per aquest motiu ja es pot privar ningú d’un dret fonamental?
Si es comença no respectant els drets dels ja condemnats, qui m’assegura que es respectaran els drets dels presumptes culpables? Com puc saber que no serè jo encausada algun dia perquè un jutge m’hagi agafat mania per qualsevol cosa? Exagero, ho sé. Però en el fons tots hauríem d’agrair que es persegueixin actuacions com les que han portat a Garzón a ser jutjat en aquesta ocasió. A mi em tranquil·litza una mica. Un jutge ha de ser exquisidament escrupolós amb el compliment de la llei, no trobeu?
La temptació de caure en la demagògia és gran. Per què un home que ha fet tant per la justícia podria anar a la presó o ser inhabilitat, i un lladre confés com Felix Millet està lliure encara? En primer lloc, perquè encara no s’ha celebrat el judici pel cas Palau. O sigui que la gent que s’ho prengui en calma, sense judici no hi ha condemna, tret dels supòsits en què per la gravetat del delicte es dicti presó preventiva. I en segon lloc, ja està bé d’idealitzar-lo. Garzón es limitava a fer la seva feina. Si ets jutge, el normal és que instrueixis causes, això sí, dins les teves competències (per saltar-se aquesta condició, li caurà un altre judici en breu).
Evident que en tots aquests anys s’ha guanyat molts enemics, i també ha fet molt bons amics; però això no treu que cometés un error gravíssim que no m’estranyaria que li costés la inhabilitació. I possiblement s’ho haurà merescut. Però això haurà de ser un tribunal qui ho dirimeixi.
Per cert, per si teniu curiositat per llegir l’article a l’empara del qual Garzón ha declarat que va actuar: Llei Orgànica 1/1979, de 26 de setembre, General Penitenciaria. Art. 51.2
I que cadascú tregui les seves conclusions
El costum del pobre
-Bueno, tú, por ejemplo, deseas dar la libertad a los campesinos -siguió-; muy bien, pero no lo haces por ti (creo que no has azotado jamás a ninguno, ni lo habrás mandado a Siberia), ni siquiera por los mismos campesinos. Y aunque se pegue a los campesinos, aunque se los azote y se les mande a Siberia, creo que eso no es ni tanto así peor para ellos. En Siberia siguen llevando su misma vida de bestias; las heridas del cuerpo se cicatrizan y ellos siguen tan felices como antes. (Príncipe Andrei en Guerra y Paz. Liev Niloláievich Tolstói)
Quan vaig llegir aquest fragment no vaig poder evitar que em vingués al cap aquell programa de reporters que va suposar el descobriment televisiu de Carmen Lomana, en què es compadia d’aquells pobres amics seus que no tenien cash perquè de fet, “els pobres de sempre, ja estan acostumats”, en referència a la crisi econòmica actual.
És possible que no hagi canviat res des dels temps de la Rússia Napoleònica fins ara? Veient segons quines actituds, hom podria pensar que és realment així.
Fixem-nos, sinó, en la pujada de l’IRPF maquinada pel Partit Popular. Un 64% del total que es pensa recaptar amb les noves mesures de pressió fiscal provindrà dels rendiments del treball; és a dir que un cop més seran les rendes mitjanes i baixes les que hauran de fer un major esforç, mentre que les rendes del capital, en comparació, aportaran molt menys a l’erari públic.
Realment estem tan acostumats a pagar el beure que ja ni ens immutem? Deixarem que ens enviïn a la Sibèria amb un somriure als llavis? Total, sembla ser que per molt que ens collin i ens menystinguin, seguirem sent igual de feliços… o potser no?
Informació sobre la Unitat d’Hemodinàmica de l’Hospital Universitari Joan XXIII
I aquí tenim els aclariments que la periodista del País es va descuidar d’afegir a la seva crònica….
Ja podeu visitar Tarragona amb tranquil·litat, que si us passa res sereu molt ben atesos.
